Mi tiempo fluye. Y le pongo precio al darme cuenta que estoy para disfrutar y hacer lo que más me gusta. Tengo esta oportunidad. La aprovecharé.
Ya ha pasado casi un mes desde que aterrizamos en Barcelona, y tengo la sensación que en las calles de Hanoi continua el mismo ajetreo, con la gente vendiendo comida en el suelo y transportando bártulos imposibles en el portaequipaje de una moto. Parece que el tiempo se paró en ese momento, como en Neverland.
Pero tengo que olvidarme de esta sensación. En treinta años Vietnam se ha desarrollado de forma acelerada, teniendo en cuenta que en el último siglo los vietnamitas han pasado tres guerras: con los chinos, los frances y, la última con los americanos. Esta guerra todavía se vive en las casas, desde el niño cuya madre tuvo relaciones con algún soldado americano, el que sufre malformaciones por el napalm y el agente naranja, el que perdió sus campos de arroz por contaminación del suelo, el que no se le permitió estudiar por trabajar para americanos, podría nombrar infinidad de injusticias que la guerra que terminó en el 75... y que aun se padecen. Visitar Vietnam es también aprender que una guerra cuesta de olvidar.
Enseñamos nuestras fotografías del viaje a nuestros padres. Resulta que ésa forma de vida no difiere mucho de la de los años 50 y 60 en España. Si en 60 años hemos sido capaz de llegar hasta esta calidad de vida que aprecio tanto, ¿cuánto tiempo le queda a Vietnam para llegar a vivir en mejores condiciones? Cabe decir que los vietnamitas son felices con lo que tienen... aunque creo que mejores condiciones tampoco les sobrarían.
diumenge, 20 de setembre del 2009
dilluns, 31 d’agost del 2009
dijous, 20 d’agost del 2009
Nos siguen
Nos siguen. Van detrás nuestro y se ríen. "Where are you from?" (de donde venís?) preguntan. "We come from the moon" (Venimos de la luna), contestamos. Se ríen el triple. Es una risa sincera, les hace mucha gracia. Me río con ellas.
Son mujeres de la etnia Dao. Conocen el inglés bastante bien para no haber ido nunca a la escuela. Lo aprenden de los turistas que venimos a verlas. Son muy simpáticas, se ríen cuando les hablamos de nuestra vida en Barcelona.
Resulta que lo que quieren es mostrarnos el camino hacia su aldea, acompanarnos y hablar con nosotros, a cambio de comprarles alguna cosa. Aceptamos. Visten con un panuelo rojo en la cabeza, tapándose el pelo, unos pantalones piratas y una camisa. Todo hecho con tejidos naturales (concretamente: con la planta de la marihuana) y tintado con índigo.
Atravesamos arrozales, casas de chapa de madera, ninos desnudos, cerdos, patos, gallinas, búfalos... parece que hayamos volado 300 (o más) anos atrás. Y lo discutimos. Esta gente es feliz, igual que nosotros, con la diferencia que ellas no conocen las vacaciones, los coches y la playstation, las hipotecas, los vestidos bonitos y el material de montana.
Quizás deberian desear a vivir mejor? Pero que es mejor para ellas? Me alegro de que el comunismo haya llegado a sus tierras.
Nos llevan a su casa. Indescriptible. Hacen fuego para cocinar el arroz, sin una salida de aire. La olla está negra. El suelo es de tierra, y toda la casa está hecha de madera. A un metro de la puerta de entrada viven los cerdos y los patos. Y el marido, que hace el marido? no me saben contestar... trabaja en el campo. Sólo poseen un electrodoméstico: una televisión que les muestra aquello que quizás algun día deseen tener.
Allí negociamos las compras. Un bolsito y una tela bordada.... se lo han ganado.
Son mujeres de la etnia Dao. Conocen el inglés bastante bien para no haber ido nunca a la escuela. Lo aprenden de los turistas que venimos a verlas. Son muy simpáticas, se ríen cuando les hablamos de nuestra vida en Barcelona.
Resulta que lo que quieren es mostrarnos el camino hacia su aldea, acompanarnos y hablar con nosotros, a cambio de comprarles alguna cosa. Aceptamos. Visten con un panuelo rojo en la cabeza, tapándose el pelo, unos pantalones piratas y una camisa. Todo hecho con tejidos naturales (concretamente: con la planta de la marihuana) y tintado con índigo.
Atravesamos arrozales, casas de chapa de madera, ninos desnudos, cerdos, patos, gallinas, búfalos... parece que hayamos volado 300 (o más) anos atrás. Y lo discutimos. Esta gente es feliz, igual que nosotros, con la diferencia que ellas no conocen las vacaciones, los coches y la playstation, las hipotecas, los vestidos bonitos y el material de montana.
Quizás deberian desear a vivir mejor? Pero que es mejor para ellas? Me alegro de que el comunismo haya llegado a sus tierras.
Nos llevan a su casa. Indescriptible. Hacen fuego para cocinar el arroz, sin una salida de aire. La olla está negra. El suelo es de tierra, y toda la casa está hecha de madera. A un metro de la puerta de entrada viven los cerdos y los patos. Y el marido, que hace el marido? no me saben contestar... trabaja en el campo. Sólo poseen un electrodoméstico: una televisión que les muestra aquello que quizás algun día deseen tener.
Allí negociamos las compras. Un bolsito y una tela bordada.... se lo han ganado.
dimarts, 18 d’agost del 2009
Algunes fotos...
Les 'lagartijas'que dormien amb nosaltres...

i ja penjarem mes...
Tunels de Cu Chi...
i ja penjarem mes...
dilluns, 17 d’agost del 2009
Per fi a la muntanya!!!
Ja hem arribat a Sapa, la zona de les muntanyes de Vietnam. Despres de fer la badia de Halong amb un vaixell, molt maco pero tot mooolt turistic, vam agafar un tren a Hanoi i hem arribat de bon mati a Sapa.
Per fi!!! la calor ja no es tant agobiant, ara al vespre s'esta fresquet, poder es pot trobar a faltar alguna cosa de maniga llarga pero m'es igual, al menys la primera nit tinc ganes de pelar-me una mica de fred...
Aqui passarem gaire be el que queda del viatge, volem fer excursions i veure les tribus que viuen per aquesta zona, encara que son una mica pesats volent que els hi compres les coses que fan...pero bueno que hi farem, viuen d'aixo.
Un altre vegada no puc penjar fotos, m'he deixat el cd a l'habitacio i si deixo l'ordinador lliure segur que l'agafa un altre.
Per fi!!! la calor ja no es tant agobiant, ara al vespre s'esta fresquet, poder es pot trobar a faltar alguna cosa de maniga llarga pero m'es igual, al menys la primera nit tinc ganes de pelar-me una mica de fred...
Aqui passarem gaire be el que queda del viatge, volem fer excursions i veure les tribus que viuen per aquesta zona, encara que son una mica pesats volent que els hi compres les coses que fan...pero bueno que hi farem, viuen d'aixo.
Un altre vegada no puc penjar fotos, m'he deixat el cd a l'habitacio i si deixo l'ordinador lliure segur que l'agafa un altre.
dijous, 13 d’agost del 2009
dilluns, 10 d’agost del 2009
Vuelta por el Mekong


Nos escapamos de la ciudad y vamos hacia el Mekong. Aunque no hay mucho que ver, nos quedamos una noche en un hotel a primera linea del rio, y disfrutamos de un paseo solos en barca hasta los canales de las islas cercanas. A pesar de que esta preparado para el turista, conseguimos ir a nuestro ritmo y quedarnos alli donde mas nos apetece.
My tho es una ciudad "tranquila" tiene un mini paseo a las orillas del rio, donde las mujeres salen a caminar, hacer deporte y a pasear a sus hijos (no hace falta que diga donde estan los machos, eso no cambia estes donde estes). Ver el atardecer en el delta sentado en uno de los bancos no tiene precio.
Cabe decir que la gente es muy amable. Cuando nos ven miran, sonrien y algunos dicen Hello!. Una chica se nos ha acercado con su padre, timida al principio, nos ha hecho muchisimas preguntas. Nosotros, encantados!
Manana volvemos al caos de Saigon!
My tho es una ciudad "tranquila" tiene un mini paseo a las orillas del rio, donde las mujeres salen a caminar, hacer deporte y a pasear a sus hijos (no hace falta que diga donde estan los machos, eso no cambia estes donde estes). Ver el atardecer en el delta sentado en uno de los bancos no tiene precio.
Cabe decir que la gente es muy amable. Cuando nos ven miran, sonrien y algunos dicen Hello!. Una chica se nos ha acercado con su padre, timida al principio, nos ha hecho muchisimas preguntas. Nosotros, encantados!
Manana volvemos al caos de Saigon!
dissabte, 8 d’agost del 2009
Cap a Vietnam
Doncs ja s'ha acabat Angkor, avui hem tornat a anar a veure més temples pero en bici, ha estat molt be perque el fet d'anar en bici ho ha fet diferent...La veritat que els temples son espectaculars, en mig de la selva...ah si! hem estat al temple a on es va rodar la peli Tomb Raider, pero l'Angelina Jolie no hi era :-(
Encara no podem penjar fotos perque jo m'he deixat el cable de la camara a casa i la Laura no ha portat la camara, pero ja les penjarem que de fotos hi han una pila.
Cambodia és un altre mon, al menys per a nosaltres, ja que el nostre es ben diferent. Aqui la gent es feliÇ amb poca cosa (o al menys ho sembla...). Una motillo per desplaÇar-te, una amaca per penjar d'un arbre i dormir i arros per menjar i ja en tenim prou...
Sembla que les quantitats d'arros que hem menjat ens han sol.lucionat el 'petit' problema que teniem d'anar tant al lavabo...a veure si segueix aixi.
Doncs dema agafem el bus per anar al Vietnam, sera tot un dia sencer pero aixi acabem de veure una mica el pais encara que sigui a dins d'un autocar.
Ens veiem a Saigon!!!
Encara no podem penjar fotos perque jo m'he deixat el cable de la camara a casa i la Laura no ha portat la camara, pero ja les penjarem que de fotos hi han una pila.
Cambodia és un altre mon, al menys per a nosaltres, ja que el nostre es ben diferent. Aqui la gent es feliÇ amb poca cosa (o al menys ho sembla...). Una motillo per desplaÇar-te, una amaca per penjar d'un arbre i dormir i arros per menjar i ja en tenim prou...
Sembla que les quantitats d'arros que hem menjat ens han sol.lucionat el 'petit' problema que teniem d'anar tant al lavabo...a veure si segueix aixi.
Doncs dema agafem el bus per anar al Vietnam, sera tot un dia sencer pero aixi acabem de veure una mica el pais encara que sigui a dins d'un autocar.
Ens veiem a Saigon!!!
divendres, 7 d’agost del 2009
Mi estómago me odia
Mientras volábamos a Bangkok se me ocurrió mirar Ice Age 2. Me gustó la escena en que uno de los protagonistas, el mammut, que se cree el único ejemplar de su especie, oye algo parecido al sonido de un elefante, y corre para conocer a su homólogo. Resultó ser un animal una especie diferente (no sabría decir cuál) con problemas estomacales. Como justificación a sus ruidos, se le ocurre decir: mi estómago me odia.... y a continuación se ven las consecuentes caras de los tres protagonistas. Me reí como una nina. Los autores de esta película son unos artistas!!
Pues ya no me rio. Porque mi estómago también me odia. Y además me odia en Angkor. Podria odiarme en el hotel o cerca de quien ahora es mi gran amigo; no puedo vivir sin él.
Realmente de quien más me acuerdo es de la farmacéutica de Palau. Ella fue la que me recomendo todo el pack anti lavabo.
Creo que ahora ya estoy bien. He cuidado mi palmito toda la tarde, con un masaje incluido. Y manana me espera otra vez Angkor, pero esta vez en bici.
Ahora nos vamos a dormir con las lagartijas.


Pues ya no me rio. Porque mi estómago también me odia. Y además me odia en Angkor. Podria odiarme en el hotel o cerca de quien ahora es mi gran amigo; no puedo vivir sin él.
Realmente de quien más me acuerdo es de la farmacéutica de Palau. Ella fue la que me recomendo todo el pack anti lavabo.
Creo que ahora ya estoy bien. He cuidado mi palmito toda la tarde, con un masaje incluido. Y manana me espera otra vez Angkor, pero esta vez en bici.
Ahora nos vamos a dormir con las lagartijas.


dijous, 6 d’agost del 2009
Lagartijas
Entramos en la habitación. Una lagartija se esconde detrás del aparato de aire acondicionado. No tenemos obligación de quedárnosla, el chico únicamente nos la ensena para ver si nos gusta, y si no, podemos decírselo tranquilamente e ir a buscar otro lugar. Negociamos el precio: de 15 dólares conseguimos bajar a 12 dólares. Aceptamos y nos la quedamos, con una lagartija como companera.
Estamos en Siam Reap, Camboia. Ayer atravesamos la frontera con Tailandia, aventurilla aparte. Me siento timada y enredada ya que después de cobrarnos bastante, no funciona como nos dijeron. A las 7 nos vienen a buscar al hostal, nos meten en una furgo grande y vamos camino a la frontera, donde nos hacen bajar y nos piden los pasaportes. De repente, desaparecen. Menudo susto. Alguien firma el visado. CArgamos con las mochilas a la 1 de la tarde y en pleno sol y atravesamos mercadillos, tiendas de comida (todo menos apetitoso) y cojo la cámara con fuerza. Precisamente esa gente no parece amable. Y mis dudas sobre lo que hemos pagado ya hace rato que afloran en mi piel.
Nos firman el visado de salida y continuamos caminando por un mundo a parte. Estamos rodeados de casinos, ninas desnudas pidiendo, gente enferma, discapacitados por el suelo, gente intentandote vender de todo, e intentando pisar en algun lugar seguro.
La siguente parada es la de los sanitarios, que nos miden la temperatura con algo parecido a un pointer. Pasamos y llegamos a la entrada con Camboya. Alli hacemos cola una media hora hasta que policía acepta nuestras caras.
Continuamos. Nos meten en un bus que nos llevará a la parada de autobuses (aún no me lo explico) y allí nos dicen que si pagamos 10 dólares más por persona nos llevan a Siam Reap en taxi (pagamos para ir 5 horas en bus). En dos horas estaremos en Siam Reap. No nos los pensamos. Pero esto no acaba aqui.
Subimos con dos ingleses sosainas, y, cuando llevamos 15 min de trayecto, el conductor aparca en el arcén, saca un fajo de billetes y se lo da a otro hombre. Nos hace bajar del taxi y subir en el coche del segundo hombre, que para más inri, no tiene ni idea de inglés. No aguanto más. "To Siam Reap" y "No more money". El chico dice que sí, no creo que me haya entendido.
Por fin llegamos a Siam Reap. Y manana, es decir, hoy, Angkor wat.
Estamos en Siam Reap, Camboia. Ayer atravesamos la frontera con Tailandia, aventurilla aparte. Me siento timada y enredada ya que después de cobrarnos bastante, no funciona como nos dijeron. A las 7 nos vienen a buscar al hostal, nos meten en una furgo grande y vamos camino a la frontera, donde nos hacen bajar y nos piden los pasaportes. De repente, desaparecen. Menudo susto. Alguien firma el visado. CArgamos con las mochilas a la 1 de la tarde y en pleno sol y atravesamos mercadillos, tiendas de comida (todo menos apetitoso) y cojo la cámara con fuerza. Precisamente esa gente no parece amable. Y mis dudas sobre lo que hemos pagado ya hace rato que afloran en mi piel.
Nos firman el visado de salida y continuamos caminando por un mundo a parte. Estamos rodeados de casinos, ninas desnudas pidiendo, gente enferma, discapacitados por el suelo, gente intentandote vender de todo, e intentando pisar en algun lugar seguro.
La siguente parada es la de los sanitarios, que nos miden la temperatura con algo parecido a un pointer. Pasamos y llegamos a la entrada con Camboya. Alli hacemos cola una media hora hasta que policía acepta nuestras caras.
Continuamos. Nos meten en un bus que nos llevará a la parada de autobuses (aún no me lo explico) y allí nos dicen que si pagamos 10 dólares más por persona nos llevan a Siam Reap en taxi (pagamos para ir 5 horas en bus). En dos horas estaremos en Siam Reap. No nos los pensamos. Pero esto no acaba aqui.
Subimos con dos ingleses sosainas, y, cuando llevamos 15 min de trayecto, el conductor aparca en el arcén, saca un fajo de billetes y se lo da a otro hombre. Nos hace bajar del taxi y subir en el coche del segundo hombre, que para más inri, no tiene ni idea de inglés. No aguanto más. "To Siam Reap" y "No more money". El chico dice que sí, no creo que me haya entendido.
Por fin llegamos a Siam Reap. Y manana, es decir, hoy, Angkor wat.
dimecres, 5 d’agost del 2009
Somos zombis
Los zombis se despiertan por las noches para atacar a sus presas, y duermen durante el dia mientras el resto del mundo camina. Mas o menos nos sentimos asi. Despues de pasar el martes dentro de dos aviones, llegamos a Bangkok por la manana y casi lo unico que hacemos es dormir. Por la noche nos levantamos para cenar y caminar un rato para ver que cazamos. Aun asi no hay precisamente cosas apetitosas por aqui, auque si muchos budas y templos.
Manana por la tarde nos espera Siam Reap, deseando que nos acoja con los brazos abiertos, una camita confortable y por que no, un masaje. Ah, se me olvidaba, y que deje de hacer calor. Mis pocas neuronas se me van de vaciones.
Manana por la tarde nos espera Siam Reap, deseando que nos acoja con los brazos abiertos, una camita confortable y por que no, un masaje. Ah, se me olvidaba, y que deje de hacer calor. Mis pocas neuronas se me van de vaciones.
divendres, 31 de juliol del 2009
el GRan Día
Parece que ya se acerca. Ya está aquí. Aquí cerquita. Lo puedo tocar con las manos. De hecho... lo veo en todas partes, en Callejeros, lo leo en el National y en el suplemento de la vanguardia. Alli nos vamos.
Dicen que se comen perros, ratas, lombrices, saltamontes, embrión de pato y escorpiones. Que no camines fuera de los senderos ya que aún hay minas. Que puedes coger enfermedades horribles.
Que es un país, y no una guerra. Que llueve a cántaros. Que hay templos y pagodas por todas partes. Que hay túneles claustrofóbicos excavados bajo tierra, instrumentos de tortura y trampas diabólicas.
Está el río del perfume, el río de los Nueve Dragones, el río Bambú, el río Rojo, la ciudad de la Eterna Primavera, el templo de la Literatura, la pagoda del Pilar Único, de los murciélagos y de los embajadores, del Emperador de jade, la ciudad en el Recorrido del Río y.... la Catedral de Notre Dame.
Me apetece saborear estos lugares, probar los colores.
Dicen que se comen perros, ratas, lombrices, saltamontes, embrión de pato y escorpiones. Que no camines fuera de los senderos ya que aún hay minas. Que puedes coger enfermedades horribles.
Que es un país, y no una guerra. Que llueve a cántaros. Que hay templos y pagodas por todas partes. Que hay túneles claustrofóbicos excavados bajo tierra, instrumentos de tortura y trampas diabólicas.
Está el río del perfume, el río de los Nueve Dragones, el río Bambú, el río Rojo, la ciudad de la Eterna Primavera, el templo de la Literatura, la pagoda del Pilar Único, de los murciélagos y de los embajadores, del Emperador de jade, la ciudad en el Recorrido del Río y.... la Catedral de Notre Dame.
Me apetece saborear estos lugares, probar los colores.
dimarts, 6 de gener del 2009
Canal de l'Ordiguer
Dissabte vam fer la de l'Ordiguer...aquesta canal es molt guapa, el paisatge preciós i a sobre no hi havia gent...perque no estava del tot en condicions... :-( Hi ha molta neu i ens enfonsavem bastant i el resalt de IV- estava colgat per la neu, suposo que d'aqui una setmana o dues ja estarà en condicions si fa fred...
Però bueno, ja que estavem alla la vam pujar sense fer servir les cordes i ja vam programar un altre sortida.
Diumenge voliem pujar un altre però vista l'experiencia del dia anterior vam anar al circ de Cambre d'Aze a veure si podiem fer la Gigolo o l'Eclair. Un cop allà vam preguntar per les condicions a un noi dels serveis médics i la resposta va ser "Hi ha risc 4 d'allaus i la setmana passada va haver-hi un accident mortal per allau...." genial....vam optar per fer excursió tranquileta per la zona del Lac de les Bulloses.
Amb la poqueta experiència que tenim el Cadi tindrà mes visites nostres...
Fotillos a: http://picasaweb.google.com/salvador.redondo/CanalDeLOrdiguer#
dissabte, 29 de novembre del 2008
Tornem-hi!!!!
Tornem-hi!!! després d'una curta temporadeta sense fer coses, alguna sortideta si....tornem a la càrrega amb un curs d'alpinisme al Centre Excursionista Sant Celoni.
Ja hem fet un parell de classes teòriques però per fi avui hem sortit a la muntanya. Ha sigut una sortida per pendre contacte amb la neu i veure com funciona el grup...Hem anat a Ulldeter, la meteo no pintava gaire bé i així ha sigut.
El dia ha començat be però a mig matí han arribat uns núvols i no ha parat de nevar y bufar el vent...Hem fet alguna pràctica d'autodetenció amb piolet i ancoratges a la neu però després d'estar tot el matí aguantant el fred i la neu hem optat per baixar al bar...
Demà anem a Banyadores a escalar en roca amb grampons i piolet per practicar una mica el mixte...a veure com va....
Ja hem fet un parell de classes teòriques però per fi avui hem sortit a la muntanya. Ha sigut una sortida per pendre contacte amb la neu i veure com funciona el grup...Hem anat a Ulldeter, la meteo no pintava gaire bé i així ha sigut.
El dia ha començat be però a mig matí han arribat uns núvols i no ha parat de nevar y bufar el vent...Hem fet alguna pràctica d'autodetenció amb piolet i ancoratges a la neu però després d'estar tot el matí aguantant el fred i la neu hem optat per baixar al bar...
Demà anem a Banyadores a escalar en roca amb grampons i piolet per practicar una mica el mixte...a veure com va....
diumenge, 24 d’agost del 2008
Fi....
Bueno, ja som a casa...s'ha acabat el viatge :-( De Cusco vam agafar un avió el divendres fins a Lima i allà hem estat un dia que ens ha semblat una setmana. Lima ens ha semblat una ciutat bastant caòtica i contaminada. I això que només hem estat al barri de Miraflores, un dels millors de la ciutat. Poder hem estat poc temps i no podem dir això però és la impresió que ens ha donat.
S'a acabat el viatge però ja pensem en quin serà el proper...sudamèrica? asia? ja es veurà....De moment continuarem explicant les nostres aventuretes per aqui...
S'a acabat el viatge però ja pensem en quin serà el proper...sudamèrica? asia? ja es veurà....De moment continuarem explicant les nostres aventuretes per aqui...
dimecres, 20 d’agost del 2008
Machu Pichu!!
Ahir vam anar, per fi, al Machu Pichu...és impresionant. Llàstima de la quantitat de turistes que hi ha, pero que hi farem...nosaltres també ho som.
Ah si...allò que vam dir de fer rafting al final res de res...l'agència a la que vam anar ens va dir que aniriem segur però el dia abans de fer el rafting ens trobem una nota al hostal on ens diuen que per unes manifestacions a la zona del rafting s'anul.lava la sortida per evitar riscos...creiem que van anular-ho pq només erem dos persones i no volien perdre calers...que ens ho haguessin dit al principi i ens haguessim buscat un altre agència!!!
Bueno, continuem amb el Machu Pichu....abans d'ahir vam agafar el tren que surt cap a Aguas Calientes, 4 horetes de tren que es mou més que una batidora, endevant, enderrera, endevant....Aguas Calientes és un poble realment lleig, fet pels turistes...vam donar una volteta i ens vam endinsar, fent un paseig, a la selva (bueno, la veritat es la pre-selva) però no estabem gaire fins i la nostre panxa ens va fer tornar...poder el dinar del dia anterior ens va sentar malament...
Al dia següent, després d'haber descansat be, ens vam llevar...a les 3:40 del mati!!!! per fer cua al bus que puja al Machu Pichu...vam matinar molt per va valdre la pena pq vam ser els primers del dia en arribar al Wayna Pichu!!! oeeee!! oeeee!! El Wayna es la muntanya que esta al costat del Machu Pichu i només poden entrar 400 persones al dia...erem els 8 i el 9 de la cua però al final vam fer una remontada espectacular....que consti que no es cap cursa però el Salva es flipa una mica amb aquestes coses i després de quasi un mes sense fer esport es trobava a faltar...
Al cim vam conèixer uns nois molt simpàtics, el Miguel (Donosti), David (Barcelona) i Sergio (Cordoba) que ens van acompanyar en tota l'excursió a la gran cova (temple de la lluna) i que vam estar quasi 4 hores baixant i pujant escales (avui tinc agulletes al cul...).
A mig dia vam fer el tour del Machu Pichu amb el guia i encara al.lucines més amb tot allò, els inques eren uns autèntics cracks a l'hora de construir, cultivar, observar el cel, etc....ah si! la tornada en tren va ser encara pitjor que l'anada, però que hi farem...
Avui estem a Cuzco descansant una mica i preparant les coses pq demà marxem cap a Lima, s'acaba el viatge :-( Ja penjarem fotos del Machu en després, portem una hora aqui escoltant una peli manga en japones del tio del cyber i tenim el cap una mica inflat....
Ah si...allò que vam dir de fer rafting al final res de res...l'agència a la que vam anar ens va dir que aniriem segur però el dia abans de fer el rafting ens trobem una nota al hostal on ens diuen que per unes manifestacions a la zona del rafting s'anul.lava la sortida per evitar riscos...creiem que van anular-ho pq només erem dos persones i no volien perdre calers...que ens ho haguessin dit al principi i ens haguessim buscat un altre agència!!!
Bueno, continuem amb el Machu Pichu....abans d'ahir vam agafar el tren que surt cap a Aguas Calientes, 4 horetes de tren que es mou més que una batidora, endevant, enderrera, endevant....Aguas Calientes és un poble realment lleig, fet pels turistes...vam donar una volteta i ens vam endinsar, fent un paseig, a la selva (bueno, la veritat es la pre-selva) però no estabem gaire fins i la nostre panxa ens va fer tornar...poder el dinar del dia anterior ens va sentar malament...
Al dia següent, després d'haber descansat be, ens vam llevar...a les 3:40 del mati!!!! per fer cua al bus que puja al Machu Pichu...vam matinar molt per va valdre la pena pq vam ser els primers del dia en arribar al Wayna Pichu!!! oeeee!! oeeee!! El Wayna es la muntanya que esta al costat del Machu Pichu i només poden entrar 400 persones al dia...erem els 8 i el 9 de la cua però al final vam fer una remontada espectacular....que consti que no es cap cursa però el Salva es flipa una mica amb aquestes coses i després de quasi un mes sense fer esport es trobava a faltar...
Al cim vam conèixer uns nois molt simpàtics, el Miguel (Donosti), David (Barcelona) i Sergio (Cordoba) que ens van acompanyar en tota l'excursió a la gran cova (temple de la lluna) i que vam estar quasi 4 hores baixant i pujant escales (avui tinc agulletes al cul...).
A mig dia vam fer el tour del Machu Pichu amb el guia i encara al.lucines més amb tot allò, els inques eren uns autèntics cracks a l'hora de construir, cultivar, observar el cel, etc....ah si! la tornada en tren va ser encara pitjor que l'anada, però que hi farem...
Avui estem a Cuzco descansant una mica i preparant les coses pq demà marxem cap a Lima, s'acaba el viatge :-( Ja penjarem fotos del Machu en després, portem una hora aqui escoltant una peli manga en japones del tio del cyber i tenim el cap una mica inflat....
diumenge, 17 d’agost del 2008
Cusco
Cusco. Despres de 7 hores d'autobus (impossible mes antic) per fer 300 km, arribem a Cusco. Ja portem un dia i ens hem gastat gairebe tant com el que portem de viatge. Pero si venim aqui es perque ja coneixem les tarifes abusives per visitar el Machu pichu i les altres runes, per aixo hem decidit que farem un 80-20. 80 per les runes i 20 per fer rafting!!
De moment ja hem fet una parada al museu inca per endinsar-nos en aquesta cultura, i hem visitat "lleugerament" la ciutat, que resulta ser una de les millors ciutats on fins ara hem estat (be, pot ser despres de Valparaiso).
Dema, rafting. No pot ser aixo de tanta visita cultural. Farem descens del riu Chuquibamba en 2,30 hores. Diuen que l'aigua baixa forta, i que, a mes, esta gelada. La curiositat ens mata i ho hem de comprovar.
I, demapassat, cap a Aguas Calientes. I l'endema, cap al Machu.
De moment ja hem fet una parada al museu inca per endinsar-nos en aquesta cultura, i hem visitat "lleugerament" la ciutat, que resulta ser una de les millors ciutats on fins ara hem estat (be, pot ser despres de Valparaiso).
Dema, rafting. No pot ser aixo de tanta visita cultural. Farem descens del riu Chuquibamba en 2,30 hores. Diuen que l'aigua baixa forta, i que, a mes, esta gelada. La curiositat ens mata i ho hem de comprovar.
I, demapassat, cap a Aguas Calientes. I l'endema, cap al Machu.
dimecres, 13 d’agost del 2008
La Paz
El viatge continua, i ara estem a la Paz. Una ciutat on un dels adjectius que millor la descriuen és caòtica. Cap cotxe respecta les senyals de trànsit, els peatons creuen quan més els hi convé, a les aceres no cap ningú més que les botigueres que venen tot tipus d'estris, alguns d'ells d'escàs ús.
El paisatge també és caótic, ja que es veuen les casetes apilades a el alto que rodejen les parts altes de la Paz. Els edificis són vells, els gossos passejant pel carrer (el canvi de país no els ha fet desaparèixer), gent demanant a les voreres, i una pila de coses més.
Seguim aquesta tarda cap a Copacabana (encara Bolivia), a la vora del Titicaca, i demà cap a la illa del sol, on es pot fer una petita excursió que rodeja la illa.
De moment, cansats pel viatge de 12 hores nocturnes de Uyuni a la Paz, i esperant un llitet calentet que ens prepari per la muntanya de turistes (com nosaltres) que ens esperem trobar a Cusco.
El paisatge també és caótic, ja que es veuen les casetes apilades a el alto que rodejen les parts altes de la Paz. Els edificis són vells, els gossos passejant pel carrer (el canvi de país no els ha fet desaparèixer), gent demanant a les voreres, i una pila de coses més.
Seguim aquesta tarda cap a Copacabana (encara Bolivia), a la vora del Titicaca, i demà cap a la illa del sol, on es pot fer una petita excursió que rodeja la illa.
De moment, cansats pel viatge de 12 hores nocturnes de Uyuni a la Paz, i esperant un llitet calentet que ens prepari per la muntanya de turistes (com nosaltres) que ens esperem trobar a Cusco.
dimarts, 12 d’agost del 2008
Uyuni
Despres de 3 dies de cotxe pels altiplans de Bolivia, hem arrivat a Uyuni.
Durant aquests dies hem vist coses molt maques com, la laguna verde, laguna blanca i la laguna colorada, els geisers del sol de mañana i ens hem banyat a unes termes d'aigua calenta. Tambe hem vist molts pelicans i dormit a un hotel de sal.
Al cotxe anavem amb 2 parelles mes, l'Anne i el Cederick de França i la Arlene i el Benj de Nova Zelanda, tots molt simpatics i enrollats.
Ahir vam travessar el salar d'Uyuni, impressionant... i al final vam veure un cementiri de trens....
Bueno ja tornarem a escriure i penjar fotos que fa una mica de fred i volem anar a pendre alguna cosa i passejar pel sol....


Durant aquests dies hem vist coses molt maques com, la laguna verde, laguna blanca i la laguna colorada, els geisers del sol de mañana i ens hem banyat a unes termes d'aigua calenta. Tambe hem vist molts pelicans i dormit a un hotel de sal.
Al cotxe anavem amb 2 parelles mes, l'Anne i el Cederick de França i la Arlene i el Benj de Nova Zelanda, tots molt simpatics i enrollats.
Ahir vam travessar el salar d'Uyuni, impressionant... i al final vam veure un cementiri de trens....
Bueno ja tornarem a escriure i penjar fotos que fa una mica de fred i volem anar a pendre alguna cosa i passejar pel sol....
divendres, 8 d’agost del 2008
Ultim dia a San Pedro d'Atacama
Hoola des de San Pedro d'Atacama,
Sembla que avui sera el nostre ultim dia a San Pedro d'Atacama, i, per tant, a Xile, ja que dema marxem a fer el tour fins a Uyuni (Bolivia), el salar mes gran del mon.
Les impressions de San Pedro... doncs es com estar a Port Aventura: el carrer principal esta ple d'agencies que et porten com a borreguitos a visitar els diferents punts interessants (que realment son increibles) com els geisers del Tatio i el Valle de la Luna. A mes, es bastant mes car que la resta de llocs a Xile on hem estat, a part de no tenir menjar tipic i estar ple de turistes.
Encara i aixi, el desert d'Atacama, que es el mes sec del mon, i les seves muntanyes es espectacular. Es un paisatge unic que val la pena, encara que sigui nomes per uns dies. Per la nit, es veuen moltissimes estrelles ja que el cel esta molt net (avui esta tapat, i sembla que ha nevat a la serralada andina), fins i tot hi ha excursions on un astroleg t'explica les constelacions que es veuen.
I pel que fa a Xile... doncs es un pais una mica desorganitzat, on la gent no s'esmera gaire en la neteja (poder estem molt ben acostumats), a mes d'esperar-nos un pais una mica mes desenvolupat. Aixó no es extrapolable al sud de Xile, que encara no hem visitat.
Vinga, continuem despres del tour d'Uyuni, d'aqui tres o quatre dies.



Subscriure's a:
Missatges (Atom)



